Un matrimoni s'acosta a l'oficina d'Hisenda a fer-se fer la declaració. Mentre esperen, aguant una veu enregistrada, que va donant els números de les taules i que mil i una vegades va dient, en la versió catalana "taula vint-dos", "Z cent-vint-set", perquè els d'Hisenda encara no saben que en català, a les vintenes s'hi posi la i llatina.

Els criden. Entren. S'asseuen davant d'un funcionari, jove i educat. Però monolingüe fins a l'extenuació. No baixa del burro.
El matrimoni, que ha portat dos esborranys, en català i -perquè no sigui dit- en valencià, exerceix lliurement la seva opció lingüística (deuen ser els únics en tot el dia).

Els fa signar un formulari, imprès en castellà. Ells giren el paper (ell no els ho ha proposat) i signen la versió que hi troben, en català, en blanc. El funcionari vol protestar però al final deixa fer.

El funcionari acaba de preparar la declaració. Els diu si ho pot imprimir. Ells diuen que sí. En català. Ell diu que no pot ser, que l'opció lingüística no va i que ell ho ha preparat tot en castellà. Ells hi insisteixen. El funcionari crida la supervisora. Monolingüe fins a l'extenuació. No baixa del burro. El matrimoni diu que el general Franco, que va imposar el castellà, va morir fa trenta-set anys, potser abans que haguessin nascut els dos funcionaris. I que gfa molts anys que tenen perfecte dret a fer la declaració en català.

La supervisora, sempre en la llengua de Cervantes (més aviat de la minyona, que deia el meu avi Trueta), diu que el problema és del programa informàtic; i que, a més, ella no té perquè saber català. La dona diu que potser ella no, però l'administració sí. En definitiva, diuen que si el matrimoni ho vol en català, el funcionari ho haurà de fer de nou.
El matrimoni ho vol en català. El funcionari torna a fer tota la feina. Sense disculpes en cap moment ni de part seva ni de part de la supervisora. En tot moment el matrimoni es resisteix a deixar-se considerar uns torrecollons, uns pesats, uns obcecats. Són els funcionaris els que no han baixat del burro i que han mostrat una clara i prepotent indisponibilitat lingüística.

Finalment, cap a casa. El marit li diu a la dona: "L'any passat em va passar exactament el mateix, i també van haver de tornar a començar!". Com que no demanen en quina llengua ho volem fer i el programa informàtic no l'han corregit, de fet continuen imposant el castellà, impunement i a tot drap, a desenes de milers de catalans cada any. I a sobre ens pentinaran després amb inspeccions fiscals.

Serà una anècdota de 1980? O de 1984, potser? O de 1999, és a dir, al cap de vint anys de la recuperació de l'oficialitat del català?
No, senyors, és una anècdota del 12 de juny de 2012. Al planeta Terra.
Catalans, quan deixarem de ser cornuts? Quan deixarem de pagar el beure?