El proper cap de setmana tindrem un dinar de convivència que es celebrarà al parc de la sureda. Hem preparat una jornada de portes obertes on anem a comptar cada un dels punts que determinen la nostra autonomia i els defensarem davant les preguntes dels assistents.

Per als adults que vinguin acompanyats de nens, que sapigueu que tindrem zones d’oci infantil totalment vigilades i ateses per empreses d’oci infantil. És un dia per a tothom, per a tota la família, de diversió i d’informació.

És curiós com ha sorgit la idea, ahir mateix estàvem pensant en realitzar-la el més aviat possible, i vam dir, serà aquest cap de setmana. És clar, el temps apressa, cal buscar una impremta ràpida que ens prepari els fullets informatius i ens prepari unes estovalles commemoratius per dinar. La impressió ràpida dels mateixos és fonamental si volem realitzar l’esdeveniment aquest cap de setmana.

Dit i fet. Busquem l’opció d’imprimir en 24 hores tot el necessari per a l’esdeveniment, inclusivament les estovalles personalitzat de la taula principal que portaria els nostres rostres difuminats en la bandera de la nostra regió.

L’agenda del dia serà la següent. Començarem sobre les 10:00 del matí amb la recepció de les persones assistents, col·locació dels petits a les zones d’oci i informació en diferents zones de tot el concernent a la xerrada del dia. La xerrada principal serà a les 12:00 al recinte firal del parc, al costat del llac, on se’ns explicarà pels dirigents del moviment cadascun dels punts de l’ordre del dia que podreu observar en els fullets que se us lliuren a l’arribar al parc. Recordeu que tot l’esdeveniment és gratuït, inclòs el dinar de convivència que tindrem a les 14:00 després de la finalització del míting.

A partir d’aquest moment teniu la tarda lliure per gaudir del lloc, o si teniu altres obligacions poder deixar l’esdeveniment. Recordeu que podeu assistir amb les vostres famílies, estarà tot preparat perquè sigui un dia d’informació per als adults i d’oci per als més petits de la família. Podeu portar també a les vostres mascotes, ja que hi haurà diversos recintes tancats per a elles.

Us esperem el proper cap de setmana

Tags :

No han passat encara quatre mesos des de la presentació de Sobirania i Progrés, el passat 4 d’octubre al Petit Palau de la Música Catalana, i molt aviat complirem el nostre primer objectiu: arribar a la xifra de 10.000 adherits. 

El nostre compromís, clar i concret, era aconseguir arribar a deu mil persones adherides, que ens donarien la clau de fins a quin punt la plataforma havia trobat un lloc a la societat catalana, si les propostes que s’exposaven des de la plataforma generaven un interès tal entre els ciutadans i ciutadanes que mereixés el seu suport.

Crèiem i creiem que hem de reclamar uns drets que considerem essencials per a Catalunya, però que són els ciutadans i ciutadanes els que ens han de mostrar si la nostra inquietud era minoritària o podia considerar-se que hi ha un suport més enllà de les persones que al seu dia ens vàrem manifestar. 

Alguns moviments els inicien petits grups per als quals certes fites poden presentar-se com a desitjables i fins i tot necessàries. Però qui les fa vàlides és el col·lectiu de ciutadans, amb el seu suport. La independència de la Catalunya que volem es construirà amb la força i el convenciment de la majoria i no des dels despatxos dels grups de pressió. Perquè és des d’aquests despatxos des d’on es poden bloquejar les legítimes aspiracions sobiranistes, com ha passat en temps anteriors, hem d’arribar a la gent del carrer, a la societat que viu cada dia la quotidianitat  perquè incorpori el procés cap a la independència a la total normalitat del país. 

“La societat civil pren la paraula”, aquest és un dels objectius de la plataforma. I això tindrà un contingut si de debò representa la societat civil. Sobirania i Progrés va imposar-se un objectiu molt ambiciós: considerar validats els seus plantejaments, clarament explicats, arribant als 10.000 adherits. En  pocs dies arribarem a la xifra objectiu, amb el suport de cadascun dels que vol una Catalunya sobirana, independent, que pugui decidir allò que l’afecta. 

Els últims quatre mesos no han estat tranquils. Els atacs s’han multiplicat i han col·lapsat els nostres sistemes informàtics amb missatges en contra Catalunya, dels seus ciutadans i ciutadanes, de la seva cultura i especialment, de les aspiracions sobiranistes, mentre que d’altres posen per davant dels interessos de la majoria altres petits i mesquins i rebutjen una independència que pensen que no els afavoriria.

Però avui quasi 10.000 persones ens donen el seu suport. A Sobirania i Progrès s’han adherit catalans i catalanes de totes les comarques, de perfils professionals diferents: mestresses de casa, enginyers, pagesos, mestres, empresaris, dibuixants, artistes gràfics, forners, estudiants, jubilats, persones en atur, funcionaris, secretaris i secretàries, directius, advocats, paletes, etc. S’han adherit gent benestant i gent que potser arriba amb dificultats a final de mes, joves i gent gran, i molts, molts catalans que avui fan gran Catalunya als ulls del món, ciutadans que van emigrar i que avui des de l’Àfrica, Austràlia, Amèrica i l’Àsia i molts països de la Unió Europea ens han donat el seu suport per aconseguir una Catalunya independent.

Per a Sobirania i Progrès comença ara una nova etapa en què vol fer sentir la veu de les persones que ens han donat el seu suport.

El nostre primer objectiu és iniciar una campanya de recollida de signatures amb l’objectiu de presentar al Parlament de Catalunya una petició perquè sigui el mateix Parlament qui tingui la competència sobre la convocatòria de consultes populars. En definitiva, perquè el Parlament pugui convocar un referèndum sobre el dret d’autodeterminació, competència que avui no li és reconeguda i que es reserva de forma exclusiva el Parlamento espanyol.

Aconseguir aquest objectiu requereix la creació d’una xarxa de voluntaris disposats a liderar la recollida de signatures. A la pàgina web www.sobiraniaiprogres.cat trobareu en pocs dies una secció amb l’encapçalament “Voluntaris”. Aquells de vosaltres que pugueu ajudar us haureu d’inscriure en aquesta secció i des de Sobirania i Progrés  us farem arribar el material necessari per a la recollida de signatures. Els voluntaris estaran coordinats des de les delegacions territorials de Sobirania i Progrés.

El procés s’haurà de desenvolupar de forma organitzada i compromesa, amb una cura exquisida; els qui s’oposen a una Catalunya sobirana estan a l’aguait que qualsevol error, qualsevol defecte, els permeti destruir la iniciativa. 

Necessitem també que informeu els vostres amics i els animeu a adherir-se a Sobirania i Progrés, explicar  els motius que Catalunya necessiti i hagi d’exigir la independència. 

Finalment, volem fer-vos saber que també necessitem el vostre suport econòmic; un projecte d’aquestes dimensions necessita recursos. L’ús que se’n farà, el coneixeu: accions que ens permetran caminar de forma transparent i ordenada cap a la independència. I, en aquests moments, poder finançar el treball de la recollida de signatures.

La campanya “1 € per la independència” ens fa sentir orgullosos, perquè hem arribat a tenir donacions de quasi 2.400 €. La gran majoria són aportacions de 5 a 10 euros, tot i que també les ha hagut de 100 € i 1 €. Són molts els ciutadans que amb el seu esforç individual han ajudat que Sobirania i Progrés hagi arribat al punt en què es troba. 

El nostre és un projecte ambiciós, l’aconseguirem si tots hi participem amb el millor de nosaltres mateixos per assolir un objectiu possible, la independència de la nostra terra, del nostre país, de Catalunya.

Plataforma Sobirania i Progrés.

Tags :

Un cop i un altre l’Estat espanyol demostra la seva hostilitat envers Catalunya. Els atacs són constants: la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres inquietuds socials, les diferències del nostre model econòmic i, com a última mostra, inversemblant atac al contingut d’un Estatut que, malgrat no respondre suficientment a les necessitats del país, va ser aprovat en referèndum per una majoria de ciutadans que van votar-lo. Amb una total desmesura, ni quan el resultat final afavoreix més Espanya que Catalunya, ni tan sols en aquest moment s’accepta i respecta la voluntat que expressem des del nostre país, sobre nosaltres mateixos. 

Fa temps, massa temps ja, que Catalunya podia considerar-se al grup dels països que generaven més riquesa a Europa i avui amb prou feina ocupa l’onzè lloc en el que des de Madrid anomenen “autonomias”. La degradació econòmica té un impacte cert al nostre model social i de convivència, Catalunya està sotmesa a un procés d’empobriment corrosiu i els seus ciutadans, amb molts més problemes i més complexes, són avui més pobres que 20 anys endarrere.

Dos són els orígens del deteriorament:

1. Una relació asimètrica amb l’Estat espanyol, que ha manllevat de forma opaca sistemàtica i creixent una part substancial dels recursos econòmics de Catalunya i els ha traslladat a altres parts de l’Estat. Tot això, sense procurar que hi hagués un retorn, si més no, suficient com per  evitar la degradació de les condicions que possibilitaven l’existència d’aquests recursos, indiferents fins i tot al fet de l’afebliment del creixement econòmic de Catalunya i del seu inevitable i evident empobriment.

2. Una capacitat insuficient de gestió dels recursos disponibles per a la Generalitat. Com es pot harmonitzar l’actual nivell de preus de la vida quotidiana – aliments bàsics, electricitat, aigua, telèfon…- , dels més elevats d’Europa, amb una societat que manté nivells de renda per als pensionistes, contributius i especialment no contributius, per sota del 80% de la mitjana europea, cas d’alguna de les parts de l’Estat espanyol? 

Aquesta és la fotografia d’avui, resultat d’un mal de molt de temps. Ni un, ni dos, ni tres: són molts els anys en què s’ha desplegat la relació asimètrica amb l’Estat espanyol i una gestió interna incompetent.

Amb esforç podrem anar redreçant el que depengui de nosaltres. Però fins i tot això xoca amb actituds intolerants i airades. Els exemples s’acumulen: a la “insolidaria” Catalunya els pares han de pagar els llibres de text  dels seus fills mentre constaten com s’imposa intensificar l’ensenyament de la llengua que no és pròpia del país; la xarxa de comunicacions per ferrocarril s’enfonsa dia sí i dia també i emmetzina la vida a més de 300.000 mil persones i ens hem de considerar afortunats i agraïts que prometin l’arribada de l’AVE – per anar a Sevilla passant per Madrid – quinze anys després de la seva inauguració; aconseguir a Catalunya una residència per a un malalt d’Alzheimer és quasi impossible i les llistes d’espera es fan interminables malgrat l’euro sanitari… Espanya no ens vol, no ens calen més mostres, gràcies, ja ho hem entès.  

Josep Ramos

Tags :

(e-mail: mallorca@sobiraniaiprogres.cat)

Un grup de persones que ens movem dins l’àmbit de la societat civil mallorquina coincidim en què el benestar de la nostra societat depèn de l’assoliment de la sobirania política plena dels Països Catalans. Sense integració, unitat i sobirania no podrem assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. Coincidim en què  hem d’impulsar aquest projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari, i que s’ha de fer, també, des de l’àmbit i perspectiva de la mateixa societat civil amb idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions polítiques, socials, econòmiques i culturals o per l’opinió pública en general.  

Des de la perspectiva de la societat civil mallorquina, el primer que hem de fer és exigir respecte i procurar que la política dels fets consumats deixi d’imposar-se a Mallorca i que la legalitat i la democràcia funcionin d’una manera escrupolosa. No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d’una manera radical i irreversible. Si es fa així estam davant d’una imposició en tota regla.

Tots nosaltres aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar. El creixement econòmic, territorial i social equilibrats, la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i un amb un finançament més just. Hem d’aconseguir transmetre que més sobirania és més progrés per a tots, i que prioritzar Mallorca és prioritzar el desenvolupament de totes les persones que hi viuen i hi treballen. 

També volem donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional no puguin anar juntes, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt.

Ja és hora de tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge tota la feina que encara està per fer. Només des de la nostra unitat podem engrescar tots els mallorquins i totes les mallorquines a treballar sense fissures, conjuntament, amb determinació, empenta i bona disposició per a la consecució dels tan necessaris objectius en comú. Per tot això hem decidit sumar-nos a la iniciativa i manifest anomenat SOBIRANIA I PROGRÉS presentat en acte públic el passat 4 d’octubre del 2006 a Barcelona. Tothom és convidat a participar d’aquest projecte i a adherir-s’hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogrés.cat i a fer-nos arribar les seves idees, reflexions i projectes. 

A la Crida per Mallorca ja s’hi ha adherit un nombrós grup de persones representatives de la societat de Mallorca, entre les quals hi ha 

1. Pilar Arnau, filòloga i traductora
2. Antoni Roig, músic
3. Sebastià Frau, advocat
4. Jaume Santandreu, escriptor, capellà i activista social
5. Fanny Marí, soprano
6. Pere Daniel Pol, regidor dels Independents de Binissalem
7. Llorenç Capellà, escriptor
8. Sebastià Serra, professor d’universitat
9. Arnau Company, historiador
10. Llorenç Buades, sindicalista i coordinador d’Ixent
11. Josep Suàrez, activista social
12. Gabriel Bibiloni, lingüista
13. Jaume Lladó, escriptor
14. Joan Lladonet, pedagog
15. Magdalena Gonzàlez, promotora de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans
16. Bartomeu Martí, activista cultural
17. Antoni Abad, advocat
18. Jaume Oliver Lafont, enginyer informàtic 
19. Antoni Artigues, professor d’universitat
20. Pere Morey, escriptor
21. Jaume Rado, professor i advocat
22. Pere Bueno, funcionari
23. Marta Balcells, treballadora social
24. Joan Lliteres, funcionari
25. Bernat Nadal, poeta
26. Joan Guasp, escriptor
27. Montserrat Alcaraz, llicenciat en filosofia
28. Pere Martorell, músic
29. Manuel Martorell, músic
30. Miquel Carbonell, músic
31. Jaume Lladó, professor
32. Miquel lopez Crespí, escriptor
33. Arnau Bisquerra, taxista
34. Benet Albertí, professor
35. Bartomeu Togores, metge
36. Felip Esteva, cuiner
37. Ignasi Serra, estudiant
38. Joan Ignasi Servera, investigador
39. Jordi Fiol Horrach, administratiu
40. Tomeu Morro Oliver, funcionari
41. Jaume Sastre, portaveu del Lobby per la Independència
42. Josep Palou, portaveu del Lobby per la Independència
43. Jordi Caldentey, autònom
44. Maria Costa Genovard, funcionaria
45. Monserrat Santandreu Ginard, professor 
46. Tomeu Amengual Ventolrà, tècnic turístic
47. Antoni Bonet, estudiant
48. Bàrbara Bujosa, regidora independent de Banyalbufar i geògrafa 
49. Joan Darder, professor d’institut
50. Jordi Pons Bosch, historiador i professor

Tags :

Diuen que una formiga no sap mai què és un elefant. L’elefant és tan gran que la formiga és incapaç d’imaginar-se que allò gris és part d’un animal, com ella. Sóc una formiga enmig de Tòquio. Hi ha moltes coses que no sé, moltes que no entenc. No obstant això, des d’aquí també entenc més coses. El meu país és petit, ara el veig molt petit.

A vegades penso que si un país és petit tot és més fàcil, però no sé ben bé per què tot continua essent difícil.

Tòquio no és un model, és una altra cosa. Però a Tòquio els trens arriben a l’hora. Els passadissos dels metros són nets. Els pisos sempre tenen una finestra per poder respirar i veure el sol. Potser n’hi ha algun que no.. no els he vist tots.

Però, sobretot, a Tòquio les persones poden anar al metge quan es troben malament, i són ateses quan ho necessiten. Les nenes i els nens escolten els seus professors i professores. A les botigues et tracten amb educació.

A vegades sembla difícil que els carrers puguin ser tan nets. Però, en realitat, els carrers són nets perquè les persones fan servir les papereres. Pots deixar la bossa en un bar i ningú no la tocarà. Perquè les persones no agafen les coses que no són seves.

I per què? Perquè quan les persones són ben petites, els diuen que no poden agafar les coses que no són seves, perquè si ho fan, farien mal a una altra persona. També els diuen que si embruten el carrer, la ciutat serà molt lletja.
Els pisos tenen finestra perquè els constructors n’hi fan una. Potser perquè no està permès que hi hagi pisos sense finestra? No ho sé. Tant de bo…

Jo no vull que el meu país sigui com Tòquio, que, evidentment, també té molts inconvenients. 

No penso que Tòquio sigui millor que el meu país. El meu país és petit, però és bonic; és un país de bona gent, però de gent que ha de recordar que la societat som persones, una, més una, més una altra. I que som tots el que compta. Encara que no vulgui un Tòquio sí que vull carrers nets, pisos amb finestres, trens que arribin a l’hora, beques perquè els estudiants es puguin formar. Vull els arbres que hi havia al meu Empordà. I vull, sobretot, que les persones puguin ser ateses per professionals quan estiguin malaltes. Vull que les àvies puguin viure, i no pas sobreviure amb 300 euros al mes.

I no sé ben bé com es fa tot això. Però des d’aquí penso que si, en lloc d’intentar canviar el món, intentéssim millorar nosaltres, com a persones, i intentéssim educar els nostres fills, potser els carrers de Catalunya també farien goig.
Minerva Terrades (Sobirania i Progrés), Tòquio

Tags :

El flamant nou Estatut tenia a penes unes setmanes de vida quan va mostrar les seves primeres mancances en l’àmbit de les competències de la Generalitat. L’episodi de la vaga al Prat va mostrar un Govern de la Generalitat impotent i sense cap mena de competència per fer front a un caos que afectà les vacances de milers de ciutadans i ciutadanes. 

La setmana passada s’ha vist una mancança més important, perquè afecta un dels elements que es va vendre a tort i a dret com un dels grans assoliments de l’Estatut: les inversions de l’Estat a Catalunya havien d’augmentar durant set anys de tal manera que fossin cada any equivalents al pes econòmic de Catalunya. Això significava que el 18,8% del total d’inversions estatals s’havia d’invertir a Catalunya. 

El redactat de l’Estatut, però, especificava que de la inversió s’havia d’excloure el fons de compensació interterterritorial, l’FCI (fons al qual Catalunya no hi té dret), i que es tractava exclusivament d’inversions en infraestructures. Per tant, deixava un marge a l’Estat per jugar amb l’FCI i amb la definició d’infraestructures. Cal tenir present, a més, que no tota la inversió de l’Estat és regionalitzable. Per exemple, les inversions en defensa o en ambaixades no ho són. Els signants del manifest Economistes pel NO (www.economistespelno.com) ja vam advertir que el redactat d’aquesta disposició deixava massa marge a l’Estat i no garantia un augment de la inversió a Catalunya. 

La Cambra de Comerç va publicar a finals de juliol una estimació de les inversions de l’Estat a Catalunya per al 2007 en què, tot i advertir d’aquests riscos, feia els càlculs suposant que l’Estat aplicaria aquests conceptes tal com ho havia fet en el passat. La inversió de l’Estat a Catalunya prevista per la Cambra era de 3.795 milions d’euros, 917 milions més que l’any 2006. Però, el ministre Solbes acaba d’anunciar que la inversió a Catalunya serà de 3.100 milions d’euros, exactament 695 milions d’euros menys dels previstos per la Cambra. 

El govern de l’Estat encara no ha explicat amb detall l’origen d’aquesta discrepància. Sembla que no està en l’augment de l’FCI, sinó en la definició del que entén per inversió que enguany es limitaria a les inversions de foment i medi ambient i exclouria inversions en recerca i altres conceptes. 

En qualsevol cas, l’episodi, que no se sap com acabarà, posa de manifest que el nou Estatut no ens assegura més diners, ni en finançament, ni en inversions de l’Estat. En finançament tot està pendent de la nova LOFCA, per la qual ni tan sols no es disposa de calendari. En inversions de l’Estat, qui té la competència és òbviament l’Estat. La Generalitat no ha assolit sobirania fiscal amb el nou Estatut i no han calgut ni tres mesos per veure que qui ha mantingut el poder no l’aplicarà en benefici de Catalunya. El rei va nu i els partits que van votar SÍ a l’Estatut, tot destacant els seus guanys en finançament, no tindran cap legitimitat moral per queixar-se si aquests són inexistents o menyspreables. Sempre els quedarà el recurs d’intentar enganyar la ciutadania, però algun dia aquest recurs també s’esgotarà. 

Elisenda Paluzie – Professora d’Economia de la UB

Tags :

Davant l’anunci de la venda de l’empresa catalana Chupa Chups a l’empresa italianoholandesa Perfetti Van Melle, cal evitar dramatismes innecessaris. Si vam trobar intolerable que una empresa espanyola com Endesa no acceptés ser comprada per una de catalana per motius identitaris; sí que trobem natural i ens alegrem que l’empresa catalana Abertis vulgui comprar la italiana Autoestrade, no tenim dret a fer escarafalls perquè una empresa catalana sigui la que es vengui ara a capital estranger. No podem voler jugar en un mercat global quan els resultats del joc ens afavoreixen i queixar-nos quan pensem que ens perjudiquen. Si ens creiem el mercat comú europeu ens hauria de ser completament indiferent que el propietari de Chupa Chups sigui català o italià. 

Dit això, és cert que la venda de Chupa Chups pot ser el reflex d’alguns problemes que sí que ens haurien de preocupar. El primer és la dificultat que sembla que té Catalunya per mantenir empreses grans, veritables multinacionals. Així, la majoria de multinacionals industrials catalanes són pimes, o en la terminologia anglosaxona pocket multinationals, com han comprovat en Jordi Fontrodona i en Joan Miquel Hernández en diversos estudis publicats pel Departament d’Indústria de la Generalitat de Catalunya. Però aquests estudis, i en particular el darrer, del 2001, també ens donen motius per a l’optimisme. Així, del 1997 al 2001 es va passar de comptar amb 106 multinacionals catalanes a 164 i el nombre d’establiments a l’estranger va augmentar de 199 a 368. Aquestes multinacionals també s’han fet més grans: facturen un 80% més i han passat d’ocupar en mitjana 500 treballadors per empresa, a ocupar-ne més de 600 el 2001. 

El perfil de la gran empresa catalana amb vocació multinacional segueix sent el d’una empresa bàsicament familiar. I aquestes empreses tenen els reptes de la professionalització de la seva gestió i de la transmissió de l’empresa a noves generacions de la família. Aquests dos reptes són molt complexos i afrontar-los amb èxit és clau per a la seva continuïtat. En el cas de Chupa Chups sembla que en els darrers anys s’han pres decisions en aquests àmbits que no han tingut l’èxit que es buscava. Els hereus d’Enric Bernat van fer una aposta per abandonar la gestió de l’empresa deixant-la en mans de professionals externs durant cinc anys que no va tenir l’èxit esperat, i van retornar a la gestió directa de l’empresa el 2005. Ara han pres la decisió de vendre-la. Aquesta decisió es pren en un context de caiguda de la facturació de l’empresa i de fracàs de la seva estratègia de diversificació. Són aquests els elements que s’han de valorar i evitar les generalitzacions a vegades injustes, i els comentaris frívols sobre empresaris catalans que prefereixen jugar al golf i viure de rendes a portar les seves empreses i tenir maldecaps. 

Això no vol dir, però, que no ens hagi de preocupar la pèrdua d’esperit emprenedor de la societat catalana, exemplificada en les aspiracions dels estudiants de les facultats d’economia i empresa, on és molt difícil trobar-hi vocacions orientades a la creació d’empreses. Tampoc no vol dir que en aquest mercat global, on està inserida l’economia catalana, no ens hagi d’interessar que les nostres empreses siguin competitives, creixin i tinguin establiments fora. Però hem d’evitar caure en un pessimisme excessiu i intentar parlar també de les empreses catalanes quan tenen èxits i no només quan es venen a l’estranger. 

Elisenda Paluzie – Professora d’Economia de la UB

Tags :

Bona nit!
D’entrada voldria confessar-vos que em sento una mica desbordat per aquest escenari i per la presència de tots vosaltres, però també estic eufòric. Estic eufòric perquè vosaltres sou l’orgull i l’esperança de la pàtria! A vegades, els dic als meus alumnes: sou l’orgull perquè sou l’esperança i sou l’esperança perquè un dia en sereu l’orgull, perquè un dia sabreu ocupar el vostre lloc entre els valents, perquè, com va demanar el president Francesc Macià, sabreu fer-vos dignes de Catalunya, cadascú al seu lloc i Catalunya al cor de tots! Però, per a conseguir-ho, caldrà que sigueu els millors, els millors en tot, valents i prudents, orgullosos i modestos, constants i divertits, rigorosos i amables! Potser penseu que això no serà pas fàcil, però, si fos fàcil, ho demanaria a qualsevol i no a vosaltres, que sou “l’orgull i l’esperança de la pàtria”, a vosaltres que, en paraules de Joan Salvat Papasseit, “formeu l’escamot dels soldats de la llibertat que sols un bes pot fer presoner”, que “formeu l’escamot dels que trenquen les reixes i res no pot fer caure si no un altre bes”, que “formeu l’escamot dels soldats de vanguarda, per a què el primer bes us sigui donat als primers”.

Fa quasi 300 anys, l’11 de setembre de 1714, després de 10 anys de guerra, de 13 mesos de setge, de 30.000 bombes llançades per 40.000 soldats sobre una ciutat de 35.000 habitants, quan més de 25.000 soldats de les columnes d’assalt enemigues s’escampaven per l’entremat urbà i col·locaven els seus canons sobre els llenços de muralla que encara s’aguantaven drets, les autoritats polítiques del vostre país van redactar la seva darrera crida. En realitat, no anava dirigida als defensors de la ciutat, sinó a vosaltres, a tots vosaltres, a cadascú de vosaltres, perquè sabéssiu que havien defensat a ultrança les llibertats de la pàtria!

A vosaltres us correspon honorar la seva memòria, donar sentit al seu sacrifici, recollir el testimoni de la seva lluita! Per aquesta raó, ens reunim avui aquí per presentar la Plataforma Sobirania i Progrés, per iniciar el camí cap a un referèndum d’autodeterminació, per anteposar un estudi sobre un projecte de desobediència fiscal i per internacionalitzar el nostre afany per la llibertat i la justicia! El nostre triomf no està pas tan lluny com alguns podrien pensar. En aquest moment, al Parlament de Catalunya, hi ha almenys 23 diputats independentistes. Segurament uns quanta més, com a mínim 23. Doncs bé, si els votants de cada un d’ells convencen dues persones més, només dues més, en un any o dos, o deu, en tot cas, tan sols dues persones més, aleshores, en lloc de 23 diputats, n’hi haurà 69! I, a més de ser un número simpàtic, 69 és un diputat més que la majoria absolut. I, quan siguin majoria absoluta, hauran de tenir clar que la independència no es demana. Es proclama i es defensa!!

Tags :

Malgrat que la majoria de partits polítics apostin per consagrar la dependència i foragitar el sobiranisme de les institucions, aquest cop hauran de comptar amb una societat civil que està disposada a denunciar tot acte de servilisme i de cofoisme.

Una organització com Sobirania i Progrés, amb milers de persones mobilitzades, no permetrà cap renúncia en la defensa dels drets nacionals i democràtics, i es prepara per exercir una pressió constant amb l’objectiu de reclamar la competència en matèria de referèndums que permeti organitzar, a curt termini, una consulta popular sobre la independència de Catalunya. 

Tags :

Imagineu aquella alba del 15 d’octubre de 1940, quan el president Lluís Companys va sortir pel portaló del Castell de Montjuïc, arrossegant els peus. Probablement, l’havien torturat. Per darrera vegada, veia la capital del seu país. Del país que havia presidit, que havia volgut salvar, que havia fet tot el possible per salvar. Un país envaït per un exèrcit que, arreu de l’Estat espanyol –també a Melilla, a Galícia, al País Basc o a les Canàries– s’havia autoanomenat Ejército Nacional; fins que, en entrar al Principat de Catalunya, va passar a designar-se en els seus propis documents com a Ejército de Ocupación. Un exèrcit que quan va entrar al primer poble del Principat –la Pobla de Massaluca– va reunir els seus habitants a la plaça de la Vila, i va començar el seu discurs dient: “Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra”. Un exèrcit amb un general com Solchaga que, en veure per primera vegada Barcelona des de dalt del Tibidabo, va exclamar: “¡Dios mío!¿Quién ha permitido esto? ¡Tantos rojos juntos!” Aquest era l’exèrcit que estava a punt d’afusellar el president. Ell, que durant la guerra havia salvat la vida a alguns dels membres del tribunal que ara l’havien condemnat.

La generació dels nostres avis va fer realitat els versos d’Espriu: “Van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per ensenyar-nos el recte camí d’accés al ple domini de la terra. I ens van demanar fidelitat. Que ens mantinguéssim fidels al servei del poble”.

Nosaltres hem de saber recollir el testimoni de la lluita del president i recordar en cada repte, per minúscul que aquest sigui, que ell va morir per Catalunya, esperant que Catalunya no morís amb ell. Ens correspon donar sentit a aquell compromís genuí, a aquell amor al futur. Hem de ser, com diu J.S. Papasseit, “l’escamot del soldats de la llibertat, dels qui mai no reculen, i sols un bes els pot fer presoners, l’escamot dels que trenquen les reixes, i res els pot fer caure sinó un altre bes; l’escamot dels soldats d’avantguarda, perquè el primer bes se’ns doni els primers”. Ara, més que mai, és precís saber, és necessari recordar, és vital actuar. Víctor Albadalejo i Oriol Junqueras (Sobirania i Progrés)

Tags :

Copyright © 2019 Scepter Marketing. All rights reserved.