Una resposta curta i concisa podria ser que Catalunya és molt associacionista perquè no té estat; però no podem caure en simplificacions perquè l’associacionisme a Catalunya ha estat un dels trets característics i diferencials de la nostra societat. Amb tot, hem de mirar les diverses raons per entendre per què l’associacionisme ha estat tan important i tan present al llarg de la nostra història i per què, fins i tot ara, quan no tenim un context de revolta i vivim amb una certa comoditat, la gent segueix percebent la necessitat d’organitzar-se.

Tenim exemples molt antics de l’existència d’associacionisme a Catalunya, des del Consolat de Mar, passant pels gremis o les acadèmies. L’exemple més antic i paradigmàtic són les acadèmies il·lustrades i preil·lustrades de final de segle XVII–XVIII, que van prendre molta importància perquè fou precisament en aquell moment que Catalunya va perdre l’estat i, per tant, quan es van necessitar més mecanismes per substituir-lo. Aquestes acadèmies de dibuix, de matemàtiques, de medicina i d’altres van convertir-se en els màxims organismes que van prendre el relleu als organismes oficials amb la pèrdua de l’estat.

Un altre moment culminant fou en la societat industrial, quan la Catalunya de mitjan segle XIX va tendir a crear noves formes d’associació perquè moltes més persones eren susceptibles i sensibles a ser associades. Aquest boom neix de la necessitat d’agrupar-se en un context dominat pel Romanticisme italià, alemany i anglès. Apareixen els orfeons, els cors, els grups de teatre i, a Catalunya, trobem un dels exemples més espectaculars: 40.000 obrers cantaires al Cor d’Anselm Clavé quan, el 1850, Barcelona tenia una població de tan sols 200.000 habitants. Fou, però, en aquells temps, després del sexenni democràtic, la derrota i la caiguda de la Primera República, la repressió borbònica, la sublevació i persecució militar contra carlins i republicans, la caiguda de l’estat català autònom, i -en última instància- el fracàs de l’aspiració democràtica, quan el poble de Catalunya perd l’esperança d’una vehiculació plenament autònoma i sorgeixen associacions en massa, en aquest cas, en forma d’ateneus populars.

Ja entrant al segle XX, després de la Guerra Civil, l’associacionisme va ser l’única manera que va tenir la gent derefugiar-se davant l’opressió del règim franquistaMoltes de les associacions van sortir de la dictadura potents i plenes de vitalitat interna però aquesta dinàmica es va perdre amb la transició democràtica. Els partits polítics d’aleshores van intentar, amb més o menys èxit, ocupar les institucions de govern precisament per l’ànsia de poder d’englobar-ho tot i, en definitiva, per apartar i marginar les associacions, entitats i organitzacions de la presa de decisions.

Al mateix temps, des de finals dels anys 70, a Europa ens trobem en un nou context cultural en el qual les velles formes d’associacionisme catòlic i/o republicà han passat de moda i estan essent substituïdes per unes noves formes socials -diguem que molt poc socials- com són les que es deriven del triomf ideològic del neoliberalisme. En aquest nou context de pensament neoliberal, la clau passa per uns poders públics que no agredeixin les organitzacions i que estiguin disposats a crear un marc jurídic en què l’associacionisme sigui viable. Cal la victòria electoral de polítics que siguin sensibles a aquest món, que quan guanyin continuïn sent sensibles a aquest món; que el poder públic confiï en això que anomenem tercer sector (en l’associacionisme privat amb un rerefons públic); i un compromís polític d’encomanar al tercer sector la gestió de determinats àmbits culturals o d’ensenyament.

A part del context històric necessari perquè una societat s’organitzi, també han de donar-se uns certs condicionants socials. Per una banda, hi ha una qüestió objectiva que és que ha d’existir la necessitat social. Però, per altra banda, hi ha una qüestió més subjectiva que és que la necessitat sigui percebuda i detectada per la societat. Pot arribar a passar que hi hagi la necessitat però que la gent no la percebi com a tal. Però, en haver-hi la necessitat social i aquesta és socialment percebuda, la gent intenta organitzar-se per suplir-la. No només fa falta que la societat estigui mancada de certs recursos o d’uns determinats drets, sinó també que aquesta societat detecti aquesta manca i sigui conscient que, un avenç en aquest aspecte, farà que la seva situació i el seu benestar millorin.

Catalunya, doncs, ha estat l’exemple paradigmàtic d’una nació sense estat que s’ha organitzat intrínsicament per suplir-ne la seva manca. Amb tot, els intents d’aconseguir més autonomia i els passos endavant que s’han fet segueixen sense completar les necessitats de la societat catalana i, per tant, l’associacionisme català segueix essent l’argument que demostra la nostra necessitat vital d’organitzar-nos segons el nostre criteri, necessitats i valors socioculturals.

Copyright © 2019 Sobirania i Progrés. All rights reserved.