Heus aquí que una vegada, en un circ ambulant, va néixer un elefantet. El petit animal el tenien lligat d’una pota amb una forta i enorme cadena subjectada en una estaca, i aquesta, ben clavada al terra a una profunditat considerable. L’elefant, com tots els cadells i tots els infants, tenia ganes de moure’s, córrer, tafanejar el món que l’envoltava i, de fet, tenia l’energia i la vitalitat per fer-ho… Però la cadena li ho impedia. Provava una vegada i una altra de tirar amb tot el seu ardiment i trencar el cadenat, però ell encara era massa petit i no tenia prou força per deslliurar-se’n. Cada dia ho intentava, però l’esforç era en va i cada cop li resultava més frustrant i hi dedicava menys estona. Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal acceptà la seva impotència i es resignà al seu destí. Ja mai més no tornà a intentar desfer-se de la cadena, ni a mesurar el seu potencial, ni a somiar ser lliure… Va optar per quedar-se ajagut i creure l’amo… 

Però l’elefantet un dia va esdevenir elefant, un animal alt, gros i corpulent de més de 5.000 quilos i, tot i així, seguia allà, lligat per aquella ara minúscula cadena subjectada a una ara petita i ridícula estaca… Però l’elefant s’havia quedat encotillat dins la creença que NO PODIA escapar i que l’estaca era més forta que ell. I mai no va tornar a qüestionar-se aquesta idea: havia renunciat al seu instint de lluita i superació i, el que era més greu, al seu desig de llibertat. Llàstima! Ara que sí que hauria pogut…

Aquest relat és una versió lliure del conte L’elefant encadenat, de Jorge Bucay, i és tan simple, però alhora tan revelador, que si parem un moment ens adonarem de quantes situacions a la vida ens aturen perquè pensem que no podem. A Catalunya li passa justament això, però qui és Catalunya sinó nosaltres, els catalans i les catalanes?

I és tan visible -i tan esfereïdor alhora- observar que en aquest país portem no una cadena, sinó unes quantes, que ens subjecten a unes directrius dissenyades des de fora del nostre territori… Estem encadenats per unes autopistes de pagament abusiu, per un aeroport que pretenen aïllar de les línies intercontinentals, per uns impostos injustos que fiscalitza l’Estat espanyol i dels quals en retorna una ínfima part, per una manca d’inversió premeditada en infraestructures, per un aïllament del sector econòmic català, per una insistència sistemàtica de castellanitzar la nostra societat, per agredir la llibertat d’expressió davant qualsevol manifestació de desacord amb el sistema polític i judicial de l’Estat espanyol, per la retallada de l’Estatut català i el qüestionament constitucional dels seus títols… i paro perquè he d’agafar aire! En resum, ens trobem davant una suposada relació d’amor-odi però sense amor i sense llibertat.  Aquesta sí que és un bona cadena d’innombrables anelles, ja rovellades pel pas de tant temps i moltes d’elles esquerdades,… i, com l’elefant, creiem que no hi podem fer res… Les pitjors cadenes, però, són les que no es veuen, les que guarden el registre i el record de la nostra impotència i també la nostra inseguretat davant un escenari nou i desconegut.

Jorge Bucay no és politòleg ni sociòleg ni historiador, és psicòleg i la seva faula ens emmiralla amb les nostres pors col·lectives i seculars, les falses creences i la poca confiança en la possibilitat de construir una Catalunya millor. Hem esgotat tants esforços només a defensar-nos que se’ns fa difícil prendre una ofensiva per reclamar el que som i també el que volem ser. Les cadenes ens distreuen del nostre potencial i ens apaivaguen la força, però la recepta de Bucay és ben senzilla: prenguem consciència de la nostra força, confiem en els nostres desitjos i elevem l’autoestima col·lectiva amb decisió. Només amb el convenciment que tenim la força necessària per fer-ho, podrem trencar cadenes i construir i desenvolupar el benestar del nostre país. És la força de la raó.

Copyright © 2019 Sobirania i Progrés. All rights reserved.