Diuen que una formiga no sap mai què és un elefant. L’elefant és tan gran que la formiga és incapaç d’imaginar-se que allò gris és part d’un animal, com ella. Sóc una formiga enmig de Tòquio. Hi ha moltes coses que no sé, moltes que no entenc. No obstant això, des d’aquí també entenc més coses. El meu país és petit, ara el veig molt petit.

A vegades penso que si un país és petit tot és més fàcil, però no sé ben bé per què tot continua essent difícil.

Tòquio no és un model, és una altra cosa. Però a Tòquio els trens arriben a l’hora. Els passadissos dels metros són nets. Els pisos sempre tenen una finestra per poder respirar i veure el sol. Potser n’hi ha algun que no.. no els he vist tots.

Però, sobretot, a Tòquio les persones poden anar al metge quan es troben malament, i són ateses quan ho necessiten. Les nenes i els nens escolten els seus professors i professores. A les botigues et tracten amb educació.

A vegades sembla difícil que els carrers puguin ser tan nets. Però, en realitat, els carrers són nets perquè les persones fan servir les papereres. Pots deixar la bossa en un bar i ningú no la tocarà. Perquè les persones no agafen les coses que no són seves.

I per què? Perquè quan les persones són ben petites, els diuen que no poden agafar les coses que no són seves, perquè si ho fan, farien mal a una altra persona. També els diuen que si embruten el carrer, la ciutat serà molt lletja.
Els pisos tenen finestra perquè els constructors n’hi fan una. Potser perquè no està permès que hi hagi pisos sense finestra? No ho sé. Tant de bo…

Jo no vull que el meu país sigui com Tòquio, que, evidentment, també té molts inconvenients. 

No penso que Tòquio sigui millor que el meu país. El meu país és petit, però és bonic; és un país de bona gent, però de gent que ha de recordar que la societat som persones, una, més una, més una altra. I que som tots el que compta. Encara que no vulgui un Tòquio sí que vull carrers nets, pisos amb finestres, trens que arribin a l’hora, beques perquè els estudiants es puguin formar. Vull els arbres que hi havia al meu Empordà. I vull, sobretot, que les persones puguin ser ateses per professionals quan estiguin malaltes. Vull que les àvies puguin viure, i no pas sobreviure amb 300 euros al mes.

I no sé ben bé com es fa tot això. Però des d’aquí penso que si, en lloc d’intentar canviar el món, intentéssim millorar nosaltres, com a persones, i intentéssim educar els nostres fills, potser els carrers de Catalunya també farien goig.
Minerva Terrades (Sobirania i Progrés), Tòquio

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Copyright © 2019 Scepter Marketing. All rights reserved.