Molt bona nit, Aquest no és pas ni de bon tros el primer acte de reivindicació de la sobirania que acull aquest Palau. Avui hi som per insistir en la idea que la sobirania de Catalunya és imprescindible per al benestar i el progrés dels que hi vivim.
Aquest any han passat moltes coses, aquí i a fora. Les d’aquí, tots les sabem; de les de fora, em quedo amb Montenegro. Jo vaig conèixer les ambicions d’independència de Montenegro, fa anys, gràcies a l’escriptor Rex Stout, el creador del personatge Nero Wolfe. Wolfe és un investigador montenegrí arrelat a Nova York, bon vivant, obès, que no surt mai del seu àtic fins que, en una de les novel·les, trenca la seva reclusió per tornar al seu país, on els montenegrins conspiren contra el dictador Tito. La literatura, ja se sap, és plena de desitjos i de somnis i la ficció amaga anhels molts íntims…! Rex Stout és mort i no ha pogut veure que Montenegro ara és un estat sobirà; llàstima! Però jo m’emmirallo amb enveja en tots els creadors de Montenegro, mentre treballo i espero el dia que Catalunya serà també un país independent. Llavors tot semblarà igual però tot serà profundament diferent. Per exemple, la llengua. La sobirania portarà normalitat a la nostra llengua. I la necessitem normal perquè pugui respirar i se salvi. La normalitat traurà al català la càrrega política i ideològica que ara té, i que li pesa, i serà, finalment, simplement, una llengua nacional. Una llengua que se sentirà protegida per la seva nació, que la representarà en exclusivitat. L’estat, el nostre estat, tindrà amb el català una complicitat total, única, absoluta, i el defensarà com les mares defensen els fills, amb convenciment i força.
I així, amb la pervivència de la llengua assegurada, la literatura farà amb naturalitat el camí que ha de fer. Ja no caldrà explicar –justificar a vegades- per què escrivim en català: el català serà la llengua de la tradició i del futur, i no caldrà, per fi, fer-la servir per afirmar ni reivindicar; només fer-la servir per expressar-nos, comunicar-nos i crear, que és per al que serveixen les llengües normals.
I arreglat això, la cultura s’expandirà, els creadors treballaran lliurement buscant l’excel·lència, sense entrebancs ni humiliacions. Perquè un estat sobirà permetrà que els creadors d’aquí –poetes, ballarins, actrius, pintores, cineastes, dramaturgs- siguem vistos, aquí i a fora, com el que realment som: creadors catalans, i totes les nostres obres passaran a ser considerades, amb naturalitat també, com el que són: produccions catalanes. Per tant, la sobirania portarà també, indestriablement, el prestigi dels nostres creadors perquè seran bons i seran nostres i la seva potència creadora projectarà el nostre país arreu del món.
En fi, tot això i moltes coses més, evidentment, seran quan la majoria de la societat catalana entengui que només la sobirania ens portarà el progrés que necessitem i ens mereixem. Tot això quan la majoria ho entengui i, com diem a casa meva, ens traguem tots la son de les orelles. Gràcies.
