Davant l’anunci de la venda de l’empresa catalana Chupa Chups a l’empresa italianoholandesa Perfetti Van Melle, cal evitar dramatismes innecessaris. Si vam trobar intolerable que una empresa espanyola com Endesa no acceptés ser comprada per una de catalana per motius identitaris; sí que trobem natural i ens alegrem que l’empresa catalana Abertis vulgui comprar la italiana Autoestrade, no tenim dret a fer escarafalls perquè una empresa catalana sigui la que es vengui ara a capital estranger. No podem voler jugar en un mercat global quan els resultats del joc ens afavoreixen i queixar-nos quan pensem que ens perjudiquen. Si ens creiem el mercat comú europeu ens hauria de ser completament indiferent que el propietari de Chupa Chups sigui català o italià.
Dit això, és cert que la venda de Chupa Chups pot ser el reflex d’alguns problemes que sí que ens haurien de preocupar. El primer és la dificultat que sembla que té Catalunya per mantenir empreses grans, veritables multinacionals. Així, la majoria de multinacionals industrials catalanes són pimes, o en la terminologia anglosaxona pocket multinationals, com han comprovat en Jordi Fontrodona i en Joan Miquel Hernández en diversos estudis publicats pel Departament d’Indústria de la Generalitat de Catalunya. Però aquests estudis, i en particular el darrer, del 2001, també ens donen motius per a l’optimisme. Així, del 1997 al 2001 es va passar de comptar amb 106 multinacionals catalanes a 164 i el nombre d’establiments a l’estranger va augmentar de 199 a 368. Aquestes multinacionals també s’han fet més grans: facturen un 80% més i han passat d’ocupar en mitjana 500 treballadors per empresa, a ocupar-ne més de 600 el 2001.
El perfil de la gran empresa catalana amb vocació multinacional segueix sent el d’una empresa bàsicament familiar. I aquestes empreses tenen els reptes de la professionalització de la seva gestió i de la transmissió de l’empresa a noves generacions de la família. Aquests dos reptes són molt complexos i afrontar-los amb èxit és clau per a la seva continuïtat. En el cas de Chupa Chups sembla que en els darrers anys s’han pres decisions en aquests àmbits que no han tingut l’èxit que es buscava. Els hereus d’Enric Bernat van fer una aposta per abandonar la gestió de l’empresa deixant-la en mans de professionals externs durant cinc anys que no va tenir l’èxit esperat, i van retornar a la gestió directa de l’empresa el 2005. Ara han pres la decisió de vendre-la. Aquesta decisió es pren en un context de caiguda de la facturació de l’empresa i de fracàs de la seva estratègia de diversificació. Són aquests els elements que s’han de valorar i evitar les generalitzacions a vegades injustes, i els comentaris frívols sobre empresaris catalans que prefereixen jugar al golf i viure de rendes a portar les seves empreses i tenir maldecaps.
Això no vol dir, però, que no ens hagi de preocupar la pèrdua d’esperit emprenedor de la societat catalana, exemplificada en les aspiracions dels estudiants de les facultats d’economia i empresa, on és molt difícil trobar-hi vocacions orientades a la creació d’empreses. Tampoc no vol dir que en aquest mercat global, on està inserida l’economia catalana, no ens hagi d’interessar que les nostres empreses siguin competitives, creixin i tinguin establiments fora. Però hem d’evitar caure en un pessimisme excessiu i intentar parlar també de les empreses catalanes quan tenen èxits i no només quan es venen a l’estranger.
Elisenda Paluzie – Professora d’Economia de la UB
