Un cop i un altre l’Estat espanyol demostra la seva hostilitat envers Catalunya. Els atacs són constants: la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres inquietuds socials, les diferències del nostre model econòmic i, com a última mostra, inversemblant atac al contingut d’un Estatut que, malgrat no respondre suficientment a les necessitats del país, va ser aprovat en referèndum per una majoria de ciutadans que van votar-lo. Amb una total desmesura, ni quan el resultat final afavoreix més Espanya que Catalunya, ni tan sols en aquest moment s’accepta i respecta la voluntat que expressem des del nostre país, sobre nosaltres mateixos.
Fa temps, massa temps ja, que Catalunya podia considerar-se al grup dels països que generaven més riquesa a Europa i avui amb prou feina ocupa l’onzè lloc en el que des de Madrid anomenen “autonomias”. La degradació econòmica té un impacte cert al nostre model social i de convivència, Catalunya està sotmesa a un procés d’empobriment corrosiu i els seus ciutadans, amb molts més problemes i més complexes, són avui més pobres que 20 anys endarrere.
Dos són els orígens del deteriorament:
1. Una relació asimètrica amb l’Estat espanyol, que ha manllevat de forma opaca sistemàtica i creixent una part substancial dels recursos econòmics de Catalunya i els ha traslladat a altres parts de l’Estat. Tot això, sense procurar que hi hagués un retorn, si més no, suficient com per evitar la degradació de les condicions que possibilitaven l’existència d’aquests recursos, indiferents fins i tot al fet de l’afebliment del creixement econòmic de Catalunya i del seu inevitable i evident empobriment.
2. Una capacitat insuficient de gestió dels recursos disponibles per a la Generalitat. Com es pot harmonitzar l’actual nivell de preus de la vida quotidiana – aliments bàsics, electricitat, aigua, telèfon…- , dels més elevats d’Europa, amb una societat que manté nivells de renda per als pensionistes, contributius i especialment no contributius, per sota del 80% de la mitjana europea, cas d’alguna de les parts de l’Estat espanyol?
Aquesta és la fotografia d’avui, resultat d’un mal de molt de temps. Ni un, ni dos, ni tres: són molts els anys en què s’ha desplegat la relació asimètrica amb l’Estat espanyol i una gestió interna incompetent.
Amb esforç podrem anar redreçant el que depengui de nosaltres. Però fins i tot això xoca amb actituds intolerants i airades. Els exemples s’acumulen: a la “insolidaria” Catalunya els pares han de pagar els llibres de text dels seus fills mentre constaten com s’imposa intensificar l’ensenyament de la llengua que no és pròpia del país; la xarxa de comunicacions per ferrocarril s’enfonsa dia sí i dia també i emmetzina la vida a més de 300.000 mil persones i ens hem de considerar afortunats i agraïts que prometin l’arribada de l’AVE – per anar a Sevilla passant per Madrid – quinze anys després de la seva inauguració; aconseguir a Catalunya una residència per a un malalt d’Alzheimer és quasi impossible i les llistes d’espera es fan interminables malgrat l’euro sanitari… Espanya no ens vol, no ens calen més mostres, gràcies, ja ho hem entès.
Josep Ramos
