És ara o mai

Som una nació. Som una nació, no només perquè ho digués el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 o les set-centes mil persones que van sortir al carrer el 18 de febrer d’enguany, o per la història, la llengua, o la cultura que tenim. Som una nació, sobretot, perquè volem ser-ho.

La nostra nació pertany a un estat, l’Estat espanyol. Però és clar que aquest estat no representa la nació catalana. Ni ho farà mai. Per què hauria de voler potenciar una nació que mai no ha reconegut com a pròpia; és més, que s’ha dedicat a ofegar sistemàticament des del 1708?

Perquè senzillament l’Estat espanyol no s’ha identificat mai amb nosaltres ni amb la nostra llengua, sinó tot al contrari. Encara avui en dia hem de veure com els Sr. José Borrell ens nega l’oportunitat que el català sigui una mica més normal dins la Unió Europea. O com estan impugnats en el Tribunal Constitucional tots els articles de l’Estatut que fan referència a l’espai radioelèctric i a l’ús de la llengua catalana en els mitjans. No fos cas que construíssim un espai de comunicació nacional.

L’Estat espanyol només es reconeix a si mateix amb una llengua i una nació. I no és la nostra. Però, llavors, per què diuen que ens estimen tant si no som allò que ells voldrien que fóssim? No vull ser mal pensat, però jo diria que pels diners. O sigui per la pasta. Per la pasta i per la costa. O per les dues coses. Per fer pasta a les nostres costes.

Necessitem un estat que defensi la nostra nació com qualsevol estat del món. Que vetlli per la nostra llengua. Que es preocupi pel nostre idioma i que sense complexos el faci únic idioma oficial en tot el territori. Perquè tots sabem que el bilingüisme és la fi de la llengua més feble. Perquè quan dues llengües conviuen el desenllaç és fatal per a la llengua minoritària. Qualsevol científic sap que les llengües només sobreviuen si són absolutament necessàries en el seu país. Necessitem un estat que ens ajudi a projectar-nos al món com el que som i volem ser; catalans. Un estat que vetlli per les nostres seleccions i les potenciï. Un estat que respecti les decisions del nostre parlament. Però sobretot necessitem un estat que solucioni els nostres problemes. Els problemes dels ciutadans. Un estat que es faci càrrec de la precarietat del sistema educatiu català o de la nostra sanitat. Que aporti solucions a la immigració. Un estat que posi l’aeroport del Prat entre els millors del món. Un estat que faci millors carreteres i més barates. Un estat que ens comuniqui amb el món amb una bona xarxa de trens d’alta velocitat. És a dir, un estat que ens llenci amb força cap al futur i ens ofereixi progrés per a tots.

Ho sento per tots aquells que pensen que els sobiranistes només ens preocupem per debats identitaris i de banderes i no pas pels problemes reals de la gent. És tot al contrari. Precisament pensant en “la gent” els catalans ens mereixem un altre tracte.

Encara que a la web es digui sobiraniaiprogres.cat, aquesta plataforma vol estar formada per “progres” i per “carques”. Per gent de dretes, de centre i d’esquerres. Per heterosexuals i homosexuals, per rossos i morenos, per catòlics, jueus i islàmics. Perquè, per diferents que siguin les nostres creences i opcions polítiques, tots tenim en comú un mateix objectiu: la sobirania dels Països Catalans. Per això demanem a tots aquells politics sobiranistes que militen a qualsevol dels partits del nostre país; des d’òbviament Esquerra, passant per Iniciativa, el PSC, CiU, i fins i tot del PP, que facin un pas endavant i deixin de ser independentistes en la intimitat i ho defensin públicament. Perquè ells i només ells tenen la responsabilitat de liderar aquest país. Perquè ara ja no hi ha excuses. Perquè la por e l’Espanya reaccionària i d’algun general de l’exèrcit ja no és acceptable al s.XXI i en una Europa democràtica. És ara o mai. Perquè mai el temps no havia anat tan de pressa. Perquè l’espanyolització dels Països Catalans és imparable. A penes tenim diaris i revistes. Ni cinema ni esportistes que ens representin.

Perquè la nostra existència no exclou cap altra realitat nacional. Ni tan sols la retalla. Espanya té molt clares les seves fronteres, i si no que li ho preguntin a la Sra. Esperanza Aguirre. No només va ser un lapsus quan va dir que Gas Natural no era una empresa de la seva nació, tenia raó.

No som espanyols, i així ens ho fan saber sempre que poden. Ara és el moment de dir: teniu tota la raó. Som catalans i mereixem el mateix respecte que qualsevol altra nació. Volem la sobirania de la nació catalana perquè volem decidir sobre els nostres impostos, sobre la nostra immigració, educació, sanitat, carreteres, aeroports. Perquè la sobirania ens ofereix un futur més responsable. Més engrescador. Un futur millor per a tots, per als de dretes i per als d’esquerres. Perquè sobirania és progrés.